Ja sé que sona una mica estrany, i no voldria que ningú em mal interpretés, però si com a sector ens estiguéssim planyent de com ens afecta la crisis voldria dir que en el fons estem millor del que ens pensàvem, el problema es que el sector continua tant precari com sempre, seguim amb les nostres jornades mínimes, amb els nostres contractes d’obra o servei, les subrogacions constants dels serveis que donen sensació d’inestabilitat constant als treballadors/es (de vegades no sabem per a qui treballem), una manca de regulació total per banda de les administracions (Generalitat, Consells Comarcals, Ajuntaments) que deixa a les lleis del mercat, a la rendibilitat econòmica pura, marcar quins mínims educatius de qualitat han de tenir les activitats de lleure educatiu.

Tot i això, si que és cert que la davallada econòmica ha agreujat encara més (com si fos possible) la situació de temporalitat de molts contractes, a la vegada que la minva de subvencions publiques a afectat al funcionament de moltes entitats del sector i de retruc als seus treballadors/es, o els problemes pressupostaris de la Generalitat han afectat a la contractació de vetlladors/es per infants amb necessitats educatives especials en centres de titularitat pública. També és cert però, que algunes (poques) empreses del sector aprofiten la situació de pànic general per esprémer encara més a els seus treballadors/es i així incrementar el seu marge de beneficis.

No voldria semblar dramàtic, (això potser ho hauria d’haver pensat en els paràgrafs anteriors), però com a sector ens afecten molt més mesures com l’imposició per part del departament d’educació de la setmana de vacances al mes de febrer, que no garanteix ocupació per una gent que fins ara ja tenien feina i que a partir d’ara potser treballen aquesta setmana  o potser no, i que a mes, no gaudiran de vacances aquests dies, mes aviat al contrari, segurament es trobaran amb la suspensió temporal dels contractes. També és demolidor pel sector la manca de voluntat del mateix departament per crear una regulació que normativitzi entre d’altres, la formació que hem de tenir els treballadors/es per exercir aquesta feina, quines ratis educador/educand hem de complir per tal que la qualitat educativa quedi garantida, fixar una ordenació dels concursos d’aquestes activitats, ja sigui en centres públics o en centres concertats, que garanteixin que les empreses que presten els seus serveis tenen una mínima qualitat educativa i poden oferir una jornada digna a gran part del treballadors/es (es possible si la mateixa empresa gestiona el SAM, el menjador, les extraescolars, les activitats de vacances,...). Són aquests decisions/manques de voluntat, les que ens mantenen en la precarietat laboral, no la crisi.

En resum, que ens queda molta feina a fer, molt camí a recórrer, per tal que la crisi sigui el nostre primer problema, tant de bo.

Cristòfol Ortolà